Bon Nadal i millor Any Nou 2013, just i necessari.

Just i necessari, una altra política és possible!

En aquestes dates del Nadal i a punt d’iniciar un nou any crec que és just i necessari manifestar que una altra manera de fer política és possible.

Els últims mesos no han estat gens fàcils per al nostre país. La crisi que vivim causada pels especuladors, per la banca i per les multinacionals, en la seva orgia per pastar més i més poder, més i més capital, més i més control sobre els ciutadans, ens està afectant de ple.

Tots tenim un familiar, un amic, un company, o inclús, nosaltres mateixos, que ho està passant molt malament en aquests moments. El drama de l’atur, de les hipoteques, dels desnonaments, de les retallades de sou... ens afecta a tots i a totes i ens enfrontem a una crisi que pretenen superar retallant drets als treballadors i treballadores.

Primer a Catalunya, amb CiU des de 2010, i després a l’Estat, molt més activament des de l'arribada al Govern del PP al novembre de 2011, la dreta s’han acarnissat posant la mà a les pensions, reduint despeses socials i salaris, eliminant drets laborals i sindicals, criminalitzant als sindicats, establint el copagament farmacèutic i l’euro per recepta, retallant en Sanitat, Educació, Drets Socials, Universitat, I+D+I, minimitzant el subsidi per desocupació, eliminant les polítiques d'integració, desacreditant i dimonitzant tot allò públic que tants anys ens ha costat construir. La conseqüència és que els ciutadans tenim ara menys drets i serveis que fa cinc anys.

El que la dreta catalana i espanyola va vendre com una regeneració als suposats abusos comesos pels governs progressistes de Catalunya i Espanya, en els que el PSC va participar activament, ha estat una aplicació ferotge de les polítiques neoliberals. És veritat que els nostres governs van cometre errors i és veritat que vam fallar a molta gent, però no es menys cert que amb ells es van aconseguir un conjunt d’avenços socials que ens varen posar al capdavant de les democràcies occidentals. 

A més, el pitjor president de la història de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, per tal de tractar d’amagar la incompetència del anomenat “govern dels millors” va fer entrar al país en una espiral de polarització que ens ha portat a l’actual situació de franc desgovern.

A Tortosa les coses no van millor. Per a ser sincers, van molt pitjor ja que en els últims anys hem assistit a un constant deteriorament de la nostra estimada ciutat. Els projectes de regeneració del Nucli Antic, del barri de Remolins, d’activació industrial i comercial han donat pas a un Govern de majoria absoluta de la dreta catalana, encapçalada per Ferran Bel, que ha tornat a ensopir la ciutat traslladant-la quasi bé vint anys enrere.

Acomiadaments de treballadors, endeutament de les arques municipals, manteniment deficient de la ciutat, foscor i sensació de manca de seguretat, obcecació en obres faraòniques, que no tenen ni finançament per a començar, clientelisme, autoritarisme... són alguns dels adjectius que mereix el govern de majoria absoluta de Convergència i Unió a Tortosa.

La conseqüència és que Tortosa s’aixeca cada dia més pobra, sense il·lusió, sense esperança per a molts tortosins i tortosines que han de deixar la seva casa per a cercar un futur millor. 

El que no podem permetre els que compartim l’ideari d’Ernest Lluch i de Pablo Iglesias, els que representem a aquells homes i dones que en el passat van lluitar per la dignificació de la classe obrera, és que se’ns imposi un model únic que gens té a veure amb els principis fonamentals de justícia, igualtat i llibertat del partit, del socialisme i de la lluita de classes. No podem quedar-nos passius davant el més ferotge atac neoliberal de la història al nostre país, que ens afecta tant a nivell estatal, català i municipal.

Si cal, amb més força que mai, aquest 2013 hem d’exercir una oposició responsable a Tortosa, una oposició regida pel bé general, però una oposició més contundent per a defensar els drets dels més desfavorits, dels treballadors i dels més febles i des del PSC de Tortosa ens comprometem a fer-ho.

No hem de permetre que la nova generació de joves tortosins i tortosines visqui pitjor que la dels seus pares. El futur actual de la nostra ciutat, ens porta a una situació d'angoixa i preocupació a la que només es pot respondre des del PSC de Tortosa, amb molt treball i molta dedicació, i amb idees i esperança per un futur millor.

Per tot això és just i necessari lluitar per les reformes socials, plantar-li cara a les polítiques neoliberals, i acabar amb aquells que volen imposar la ideologia de que tot s’hi val. Avui, més que mai, els treballadors, els desfavorits, i la història d’aquest país i d’aquesta ciutat ho necessiten.

Estic convençut que és just i necessari fer altres polítiques, i que és possible, tinc la convicció que els tortosins i tortosines entendran el nostre missatge i tinc la convicció que tots sabrem estar a l’altura d’aquesta circumstancia històrica.

No voldria acabar sense desitjar unes bones festes en companyia dels vostres i un feliç i millor any 2013 ple de salut, treball i il·lusió que ens permeti seguir creixent junts en idees i nous projectes.

Consens, just i necessari

Sovint, en els àmbits polítics ens omplim la boca amb paraules molt necessàries en els temps que vivim, com acord o consens, que es queden sense sentit, i passen a engrossir els llistat de temes que tothom creiem que ha de ser i no es fa. Si atenem a la definició Consens, veurem que és un terme d’arrel llatina consensus, que fa referència a l’acord al qual s’arriba pel consentiment entre els membres d’un o varis grups. Una decisió per consens, per tant, és aquella que es pren gràcies a l’acord d’una majoria i en conseqüència es minimitza el nivell de conflicte.

És cert l’Ajuntament de Tortosa està governat legítimament per una majoria absoluta de Convergència i Unió, però també és ben cert que tota majoria absoluta es pot administrar de diverses maneres i al meu entendre s’ha de fer amb generositat, com tot en l’àmbit polític; sense generositat malament administraren les nostres accions i els nostres esforços, per tal d’aconseguir una societat més justa, i equitativa.

En el passat Ple ordinari del 12 de setembre de 2011 a l’Ajuntament de Tortosa, el Grup Municipal del PSC va presentar una moció per tal de proposar que s’anomeni Centre Cultural Ricard Salvat al complex cultural que s’està construint a l’edifici modernista de l’antic escorxador municipal i seu del futur Museu de Tortosa. La proposta va ser rebutjada pels vots en contra del grup municipal de CiU i per l’abstenció del grup municipal Iniciativa-Entesa per Tortosa, tots dos grups van argumentar que aquest tipus d’acords s’han de prendre per consens, i no per una moció al Ple.

Recentment el regidor de cultura de l’Ajuntament de Tortosa va informar als diferents grups municipals que properament s’inauguraria el museu de Tortosa i que ja ens farien saber el nom del futur complex, però que era una sorpresa que oportunament ens comunicarien, on és el consens?

La sorpresa si que ha estat, al menys per al nostre grup, que esperant la oportuna comunicació i sense fer-ne us d’una informació facilitada en la corresponent comissió informativa per lleialtat institucional, fa pocs dies ens vàrem d’haver d’assabentar per la premsa que el museu s’inaugurarà el proper mes de setembre i que es dirà Museu de Tortosa “Històric i arqueològic de les Terres de l’Ebre”, on és el consens?

Un cop més hem assistit a un fet que ve sent habitual a l’Ajuntament de Tortosa, el mitjans de comunicació se’n fan ressò de temes importants per a la ciutat, abans que la resta del membres del Consistori Municipal, quan als plens constantment el govern demana responsabilitat,  lleialtat institucional i consens als grups de l’oposició. El plens de l‘Ajuntament de Tortosa, més que l’acte solemne de la representació institucional de la ciutat, acaben sent una edició televisiva més de “Gran Hermano”, ja que es fan molt més cara a la càmera, on el govern municipal es situa constantment a un lloc que no li correspon, d’oposició de l’oposició. Sovint dona suport a mocions, cara a la galeria, molt importants per la tortosins i tortosines, i després tanca files amb el seu partit a Catalunya amb les retallades en Salut i Ensenyament o a Madrid, donant suport incondicional al Govern del Partit Popular amb la Reforma Laboral.

En aquest cas del Museu de Tortosa ha passat el mateix, el govern demana consens només per no aprovar una proposta sorgida des de les files socialistes i en reconeixent de Ricard Salvat, un dels tortosins més il·lustres, amb una trajectòria molt àmplia i de gran reconeixement internacional.

I no sé si és perquè la denominació de Centre Cultural Ricard Salvat denota massa progressisme, davant de Museu de Tortosa “Històric i arqueològic de les Terres de l’Ebre”, que sembla tret d’un tractat decimonònic, o bé és perquè tenim una manera diferent d’entendre un equipament cultural modern i propi del segle XXI per a Tortosa; m’agradaria, i així n’estic convençut, que el projecte museístic i museogràfic del Museu de Tortosa estigui a l’alçada, i no es correspongui a l’arqueologia del seu nom. I és que massa sovint en l’àmbit polític es prenen decisions per anar a la contra, en compte de sumar i consensuar les diverses sensibilitats i posicionaments, per aconseguir el millor per al bé comú, i es fa poc anàlisi.

Val a dir que el complex de l’antic escorxador municipal de Tortosa és un obra arquitectònica de primera magnitud de principis del segle XX de l’arquitecte Pau Monguió; que respon al disseny arquitectònic prototip del modernisme, similar a obres cabdals de la mateixa època com l’Hospital de Sant Pau de l’arquitecte Lluís Domènec i Muntaner, un dels millors conjunts de l’arquitectura modernista catalana juntament amb l’Institut Pere Mata de Reus, obra del mateix arquitecte. Totes aquestes construccions estan ordenades amb diferents pavellons, patis i espais lliures amb diferents recorreguts que formen tot un conjunt, on es desenvolupen diverses activitats i on, ordenadament i coherentment, tot pot cabre i sumar.

A Tortosa, el complex destinat abans a escorxador i ara a centre cultural, inclou diversos pavellons, la Sala d’Exposicions Antoni García, els serveis administratius de l’IMACT, i ara inclourà també el Museu de Tortosa, “Històric i arqueològic de les Terres de l’Ebre” amb els corresponents serveis, entre d’altres, de botiga i punt d’atenció turística dins de l’edifici modernista construït entre 1906 i 1908, obra d’una excepcional qualitat arquitectònica i d’una acurada restauració i rehabilitació.

La proposta a consensuar continua en peu, i és possible i és viable, nomenar tot el conjunt modernista, Centre Cultural Ricard Salvat, per tal d’homenatjar un intel·lectual tortosí, ara ja desaparegut, compromès amb la seva societat i el seu temps, amb un clar compromís democràtic i progressista.

Ara més que mai, quan la política perd credibilitat i quan la dedicació a les tasques polítiques està absolutament desprestigiada, cal generositat, cal consens i cal sobretot evitar el conflicte, per respondre a les necessitats de tots i de totes; la política no ha de ser confrontació.

Ara més que mai, és just i necessari el consens, i que Ricard Salvat sigui reconegut a la seua ciutat és, més que mai, just i necessari.

Tortosa, Terres de l’Ebre, juliol de 2012.

Roig, just i necessari

En les darreres setmanes s'ha estat parlant del "Pont del Tren" i del seu color roig i, fins i tot, s'han fet enquestes sobre l'encert o no de pintar-lo d’aquest color.

Des del meu punt de vista, com a professional al servei de l'arquitectura, voldria dir que el nou color roig és just i encertat, ja que el color roig ha estat i és un dels colors usualment utilitzat en aquest tipus de construcció. Valguin com a exemple el viaducte de Garabit a França, d'obligada visita, obra de l'enginyer Gustave Eiffel, actualment de color roig "ponsetia" o roig "Gauguin", escollit després de l'aparició de rovell a la seva estructura, d'acord amb el color usualment utilitzat al segle XIX, el mateix que originalment va triar Gustave Eiffel per a la seva Torre Eiffel, el que també tenen actualment el Golden Gate de San Francisco, el Forth Rail Brigde a Escòcia o el polèmic Pont de la Constitució de Santiago Calatrava sobre el Gran Canal a Venècia, entre d’altres.

Per tant és just i necessari felicitar al Ministeri de Medi Ambient, a través de la Direcció General de Costes, per haver triat el color roig ja que vull pensar que aquest color ha estat especialment escollit, de la mateixa manera que el de les construccions esmentades anteriorment, perquè possiblement és el que més s'integrava amb l'entorn i perquè tenia, i té encara, una doble funció: d'una banda evitar la corrosió del ferro i, per l'altra, augmentar la visibilitat d'aquests elements en el seu emplaçament, fent-los totalment visibles per a les embarcacions que recorren els rius on hi ha aquests elements.

Però el fet d'utilitzar el color roig en aquest tipus d'infraestructures no és casual, ja que aquest és el color del mini, nom amb que es més conegut el tetròxid de plom, un element protector molt utilitzat per al recobriment d'estructures de ferro donat el seu poder anticorrosiu. El nom de mini ve del riu Miño, lloc on va ser extret per primera vegada per a la mineria. Tanmateix hi ha experts que afirmen que del mateix nom “mini” deriva la nomenclatura de les miniatures utilitzada als còdex i llibres medievals, perquè aquest color va ser un dels primers pigments artificials que es van fer servir, i un dels preferits pels il·luminadors bizantins i perses, i d'ús molt comú en la pintura i la miniatura europea.

Aquesta elecció, per tant, demostra el coneixement dels seus responsables quant a: practicitat, per tal d’evitar una possible corrosió de l'estructura metàl·lica; visibilitat, per poder identificar clarament un element que es troba dintre d'una ruta de navegació fluvial; i sentit de l'estètica, que adopta i segueix els cànons d'integració amb l'entorn dels enginyers del segle XIX, cosa força complicada i costosa avui dia.

És just i necessari recordar que aquesta acolorida elecció forma part d’un projecte de millora de la façana fluvial de Tortosa, fruit de la signatura d’un conveni dut a terme sota el mandat del govern municipal de l’alcalde Joan Sabaté, i que representava una important inversió al nostre territori del Ministeri de Medi Ambient, amb l’objectiu de millorar i ampliar les baranes i els murs de protecció, actualment en procés d’execució, i de donar continuïtat al passeig existent des del Pont del Tren fins a la C-12, habilitant aquest pont com a pas de vianants, permetent així la connexió del passeig fluvial amb la Via Verda.

Aquesta obra és la que s’està executant actualment per fases i és la que sens dubte està canviant la imatge de la ciutat gràcies a la contundència de la barana d’obra vista de color rogenc i pedra calcària, ja anomenada barana tipus Tortosa i que respon evidentment a una època determinada.

La nostra fantàstica façana fluvial sense cap dubte passa per un procés de transformació en tot el seu recorregut, des del Pont del Mil·lenari, obra de l’enginyer Fernández Ordóñez, sortint del mig del bosc de ribera, el pont del Tren, com a connexió amb la Via Verda, les baranes “Tortosa” del riu al seu pas pel mig de la ciutat traspassant el pont de l’Estat, obra d’Eduardo Torroja, i que és el primer pont d’Espanya construït amb soldadura elèctrica – qui sap si originàriament també volia ser de color roig? - fins al Parc de la Fira i el Campus universitari, per acabar endinsant-se novament al bosc de ribera, demanant d’arribar al tercer pont, la construcció del qual, malgrat la situació econòmica que patim, seria un bon impuls econòmic per iniciar una certa recuperació i desenvolupament invertint en obra pública, amb una infraestructura ja prevista a l’actual Pla d’Ordenació Urbana de la ciutat que estructura un model de ciutat oberta i moderna planificat per governs progressistes.

Darrerament estem presenciant massa vegades que tot allò que és dolent és culpa dels d’abans i que tot allò que és bo ho és només gràcies als d’ara. Tanmateix, estem sentim massa sovint tot un seguit de declaracions en les que tothom vol fer-se responsable dels èxits i encerts i assumir la seva autoria, tant pel que fa a l’obra pública com aquelles iniciatives que sorgeixen del sector privat. Per això crec que ara més que mai , és just i necessari, reconèixer els encerts als seus impulsors, siguin del color que siguin, i més quan, com és el cas del Pont del Tren, serveixen per dotar a una ciutat, Tortosa, de qualitat, excel·lència i color, Roig, ara més que mai, just i necessari.

Tortosa, febrer de 2012