Fa uns mesos parlàvem en aquestes mateixes pàgines de la descarbonització com un dels grans reptes que ha d’afrontar l’arquitectura durant les pròximes dècades. Un repte que ens obliga a reconsiderar la manera com projectem, construïm i rehabilitem els nostres edificis.
Avui, però, probablement ja no n’hi ha prou amb parlar del repte. Ha arribat el moment de parlar de com fer-lo possible.
Durant els darrers anys hem avançat considerablement en la conscienciació sobre l’impacte ambiental de l’edificació. Conceptes com eficiència energètica, petjada de carboni, economia circular, materials de proximitat, energies renovables o rehabilitació energètica formen ja part del nostre vocabulari professional. Europa ha establert objectius ambiciosos i progressivament aquests principis s’han anat incorporant a directives, normatives i programes de finançament.
El repte ara és traslladar aquests objectius a la realitat quotidiana de les nostres ciutats i pobles.
I és aquí on apareix una qüestió especialment important: la descarbonització no pot entendre’s únicament com un problema energètic o ambiental. Ha de relacionar-se necessàriament amb un altre dels grans reptes del nostre temps: l’accés a l’habitatge.
Necessitem més habitatge, però al mateix temps necessitem millors habitatges. Habitatges assequibles, sí, però també saludables, eficients, confortables, adaptables i resilients davant un clima que està canviant. Construir més no hauria de significar renunciar a construir millor.
Aquesta mirada obliga també a posar una atenció especial sobre el parc edificat existent. La ciutat del futur no es construirà exclusivament amb edificis nous. Bona part ja està construïda. Per això, rehabilitar, reutilitzar i adaptar allò que tenim serà probablement una de les eines més importants per avançar cap a la descarbonització. Allargar la vida útil dels edificis, reduir-ne la demanda energètica i millorar-ne les condicions d’habitabilitat pot ser tan important, o més, que incorporar les últimes tecnologies a l’obra nova.
Però perquè aquesta transformació sigui real no n’hi ha prou amb disposar de bons projectes o de professionals conscienciats. Cal crear les condicions que permetin generalitzar aquestes pràctiques: normatives que facilitin la rehabilitació i la innovació, concursos públics que valorin adequadament la qualitat arquitectònica i ambiental, mecanismes de finançament accessibles, administracions coordinades i una indústria capaç d’incorporar nous materials i sistemes constructius.
Aquest és, probablement, el següent gran pas: aconseguir que allò que avui considerem exemplar deixi de ser excepcional.
Precisament aquesta voluntat de passar de la reflexió a l’acció és la que inspira la cinquena edició de la jornada “Descarbonitzant l’Arquitectura”, organitzada aquest novembre pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya sota el lema “El futur de l’habitatge a Europa: de la inspiració a la implementació”.
Després de quatre edicions, la jornada posa enguany l’accent no només en mostrar exemples de bona arquitectura, sinó sobretot en analitzar les condicions que permeten fer-los possibles i generalitzar-los. El debat abordarà les barreres normatives, econòmiques i organitzatives que encara dificulten aquesta transformació, així com els instruments de finançament, els models de governança, els incentius o les regulacions que poden facilitar-la.
Resulta especialment interessant que una part important de la reflexió se centri en el parc edificat existent. “Més i millors habitatges amb el que ja tenim” és un dels eixos de la jornada i resumeix una idea que probablement serà fonamental durant els pròxims anys: rehabilitar no és únicament conservar, sinó també transformar. Transformar edificis que ja formen part de les nostres ciutats perquè siguin més eficients, saludables, accessibles i adaptats a les noves necessitats socials i climàtiques.
Es proposa així un recorregut que va de les grans estratègies europees a la seva aplicació local i de la diagnosi a l’acció, amb un objectiu especialment suggeridor: aconseguir que disposar d’un habitatge assequible, saludable, resilient i descarbonitzat deixi de ser una excepció i es converteixi progressivament en la norma.
Perquè descarbonitzar l’arquitectura no consisteix només a reduir emissions. Significa repensar com construïm, però també què construïm, com rehabilitem allò que ja tenim i, sobretot, per a qui ho fem.
Si en els darrers anys hem après per què hem de canviar, ara arriba probablement la part més difícil i, alhora, més interessant: fer que aquest canvi sigui possible.
