divendres, 21 de desembre de 2012
Just i necessari, una altra política és possible!
En aquestes dates del Nadal i a punt d’iniciar un nou any crec que és just
i necessari manifestar que una altra manera de fer política és possible.
Els últims mesos no han estat gens fàcils per al nostre país. La
crisi que vivim causada pels especuladors, per la banca i per les
multinacionals, en la seva orgia per pastar més i més poder, més i més capital,
més i més control sobre els ciutadans, ens està afectant de ple.
Tots
tenim un familiar, un amic, un company, o inclús, nosaltres mateixos, que ho
està passant molt malament en aquests moments. El drama de l’atur, de les
hipoteques, dels desnonaments, de les retallades de sou... ens afecta a tots i
a totes i ens enfrontem a una crisi que pretenen superar retallant drets als
treballadors i treballadores.
Primer a
Catalunya, amb CiU des de 2010, i després a l’Estat, molt més activament des de
l'arribada al Govern del PP al novembre de 2011, la dreta s’han acarnissat
posant la mà a les pensions, reduint despeses socials i salaris, eliminant
drets laborals i sindicals, criminalitzant als sindicats, establint el
copagament farmacèutic i l’euro per recepta, retallant en Sanitat, Educació,
Drets Socials, Universitat, I+D+I, minimitzant el subsidi per desocupació, eliminant
les polítiques d'integració, desacreditant i dimonitzant tot allò públic que
tants anys ens ha costat construir. La conseqüència és que els ciutadans tenim
ara menys drets i serveis que fa cinc anys.
El que la
dreta catalana i espanyola va vendre com una regeneració als suposats abusos
comesos pels governs progressistes de Catalunya i Espanya, en els que el PSC va
participar activament, ha estat una aplicació ferotge de les polítiques
neoliberals. És veritat que els nostres governs van cometre errors i és veritat
que vam fallar a molta gent, però no es menys cert que amb ells es van
aconseguir un conjunt d’avenços socials que ens varen posar al capdavant de les
democràcies occidentals.
A més, el
pitjor president de la història de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, per
tal de tractar d’amagar la incompetència del anomenat “govern dels millors” va
fer entrar al país en una espiral de polarització que ens ha portat a l’actual
situació de franc desgovern.
A Tortosa
les coses no van millor. Per a ser sincers, van molt pitjor ja que en els
últims anys hem assistit a un constant deteriorament de la nostra estimada
ciutat. Els projectes de regeneració del Nucli Antic, del barri de Remolins,
d’activació industrial i comercial han donat pas a un Govern de majoria
absoluta de la dreta catalana, encapçalada per Ferran Bel, que ha tornat a
ensopir la ciutat traslladant-la quasi bé vint anys enrere.
Acomiadaments
de treballadors, endeutament de les arques municipals, manteniment deficient de
la ciutat, foscor i sensació de manca de seguretat, obcecació en obres
faraòniques, que no tenen ni finançament per a començar, clientelisme,
autoritarisme... són alguns dels adjectius que mereix el govern de majoria
absoluta de Convergència i Unió a Tortosa.
La conseqüència
és que Tortosa s’aixeca cada dia més pobra, sense il·lusió, sense esperança per
a molts tortosins i tortosines que han de deixar la seva casa per a cercar un
futur millor.
El
que no podem permetre els que compartim l’ideari d’Ernest Lluch i de Pablo
Iglesias, els que representem a aquells homes i dones que en el passat van
lluitar per la dignificació de la classe obrera, és que se’ns imposi un model
únic que gens té a veure amb els principis fonamentals de justícia, igualtat i
llibertat del partit, del socialisme i de la lluita de classes. No podem
quedar-nos passius davant el més ferotge atac neoliberal de la història al
nostre país, que ens afecta tant a nivell estatal, català i municipal.
Si
cal, amb més força que mai, aquest 2013 hem d’exercir una oposició responsable
a Tortosa, una oposició regida pel bé general, però una oposició més contundent
per a defensar els drets dels més desfavorits, dels treballadors i dels més
febles i des del PSC de Tortosa ens comprometem a fer-ho.
No
hem de permetre que la nova generació de joves tortosins i tortosines visqui
pitjor que la dels seus pares. El futur actual de la nostra ciutat, ens porta a
una situació d'angoixa i preocupació a la que només es pot respondre des del
PSC de Tortosa, amb molt treball i molta dedicació, i amb idees i esperança per
un futur millor.
Per
tot això és just i necessari lluitar per les reformes socials, plantar-li cara
a les polítiques neoliberals, i acabar amb aquells que volen imposar la
ideologia de que tot s’hi val. Avui, més que mai, els treballadors, els
desfavorits, i la història d’aquest país i d’aquesta ciutat ho necessiten.
Estic
convençut que és just i necessari fer altres polítiques, i que és possible,
tinc la convicció que els tortosins i tortosines entendran el nostre missatge i
tinc la convicció que tots sabrem estar a l’altura d’aquesta circumstancia
històrica.
No voldria acabar sense desitjar unes bones
festes en companyia dels vostres i un feliç i millor any 2013 ple de salut, treball i il·lusió que ens permeti seguir creixent
junts en idees i nous projectes.dimarts, 4 de setembre de 2012
Consens, just i necessari
Sovint, en els àmbits polítics ens omplim la boca
amb paraules molt necessàries en els temps que vivim, com acord o consens, que es
queden sense sentit, i passen a engrossir els llistat de temes que tothom
creiem que ha de ser i no es fa. Si atenem a la definició Consens, veurem que és
un terme d’arrel llatina consensus, que fa
referència a l’acord al
qual s’arriba pel consentiment entre els membres d’un o varis grups. Una decisió per consens,
per tant, és aquella que es pren gràcies a l’acord d’una majoria i en
conseqüència es minimitza el nivell de conflicte.
És cert l’Ajuntament de Tortosa està governat
legítimament per una majoria absoluta de Convergència i Unió, però també és ben
cert que tota majoria absoluta es pot administrar de diverses maneres i al meu
entendre s’ha de fer amb generositat, com tot en l’àmbit polític; sense generositat
malament administraren les nostres accions i els nostres esforços, per tal
d’aconseguir una societat més justa, i equitativa.
En el passat Ple ordinari del 12 de setembre de
2011 a l’Ajuntament de Tortosa, el Grup Municipal del PSC va presentar una
moció per tal de proposar que s’anomeni Centre
Cultural Ricard Salvat al complex cultural que s’està construint a
l’edifici modernista de l’antic escorxador municipal i seu del futur Museu de
Tortosa. La proposta va ser rebutjada pels vots en contra del grup municipal de
CiU i per l’abstenció del grup municipal Iniciativa-Entesa per Tortosa, tots
dos grups van argumentar que aquest tipus d’acords s’han de prendre per consens,
i no per una moció al Ple.
Recentment el regidor de cultura de l’Ajuntament de
Tortosa va informar als diferents grups municipals que properament
s’inauguraria el museu de Tortosa i que ja ens farien saber el nom del futur
complex, però que era una sorpresa que oportunament ens comunicarien, on és el
consens?
La sorpresa si que ha estat, al menys per al nostre
grup, que esperant la oportuna comunicació i sense fer-ne us d’una informació
facilitada en la corresponent comissió informativa per lleialtat institucional,
fa pocs dies ens vàrem d’haver d’assabentar per la premsa que el museu
s’inaugurarà el proper mes de setembre i que es dirà Museu de Tortosa “Històric i arqueològic de les Terres de l’Ebre”,
on és el consens?
Un cop més hem assistit a un fet que ve sent
habitual a l’Ajuntament de Tortosa, el mitjans de comunicació se’n fan ressò de
temes importants per a la ciutat, abans que la resta del membres del Consistori
Municipal, quan als plens constantment el govern demana responsabilitat, lleialtat institucional i consens als grups de
l’oposició. El plens de l‘Ajuntament de Tortosa, més que l’acte solemne de la
representació institucional de la ciutat, acaben sent una edició televisiva més
de “Gran Hermano”, ja que es fan molt més cara a la càmera, on el govern municipal
es situa constantment a un lloc que no li correspon, d’oposició de l’oposició.
Sovint dona suport a mocions, cara a la galeria, molt importants per la
tortosins i tortosines, i després tanca files amb el seu partit a Catalunya amb
les retallades en Salut i Ensenyament o a Madrid, donant suport incondicional
al Govern del Partit Popular amb la Reforma Laboral.
En aquest cas del Museu de Tortosa ha passat el
mateix, el govern demana consens només per no aprovar una proposta sorgida des
de les files socialistes i en reconeixent de Ricard Salvat, un dels tortosins
més il·lustres, amb una trajectòria molt àmplia i de gran reconeixement
internacional.
I no sé si és perquè la denominació de Centre Cultural Ricard Salvat denota
massa progressisme, davant de Museu de
Tortosa “Històric i arqueològic de les Terres de l’Ebre”, que sembla tret
d’un tractat decimonònic, o bé és perquè tenim una manera diferent d’entendre
un equipament cultural modern i propi del segle XXI per a Tortosa; m’agradaria,
i així n’estic convençut, que el projecte museístic i museogràfic del Museu de
Tortosa estigui a l’alçada, i no es correspongui a l’arqueologia del seu nom. I
és que massa sovint en l’àmbit polític es prenen decisions per anar a la
contra, en compte de sumar i consensuar les diverses sensibilitats i posicionaments,
per aconseguir el millor per al bé comú, i es fa poc anàlisi.
Val a dir que el complex de l’antic escorxador
municipal de Tortosa és un obra arquitectònica de primera magnitud de principis
del segle XX de l’arquitecte Pau Monguió; que respon al disseny arquitectònic
prototip del modernisme, similar a obres cabdals de la mateixa època com l’Hospital
de Sant Pau de l’arquitecte Lluís Domènec i Muntaner, un dels millors conjunts
de l’arquitectura modernista catalana juntament amb l’Institut Pere Mata de
Reus, obra del mateix arquitecte. Totes aquestes construccions estan ordenades amb
diferents pavellons, patis i espais lliures amb diferents recorreguts que formen
tot un conjunt, on es desenvolupen diverses activitats i on, ordenadament i
coherentment, tot pot cabre i sumar.
A Tortosa, el complex destinat abans a escorxador i
ara a centre cultural, inclou diversos pavellons, la Sala d’Exposicions Antoni García, els serveis administratius de l’IMACT, i ara inclourà també el Museu de Tortosa, “Històric i arqueològic
de les Terres de l’Ebre” amb els corresponents serveis, entre d’altres, de botiga
i punt d’atenció turística dins de l’edifici modernista construït entre 1906 i
1908, obra d’una excepcional qualitat arquitectònica i d’una acurada restauració
i rehabilitació.
La proposta a consensuar continua en peu, i és
possible i és viable, nomenar tot el conjunt modernista, Centre Cultural Ricard Salvat, per tal d’homenatjar un
intel·lectual tortosí, ara ja desaparegut, compromès amb la seva societat i el
seu temps, amb un clar compromís democràtic i progressista.
Ara més que mai, quan la política perd credibilitat
i quan la dedicació a les tasques polítiques està absolutament desprestigiada, cal
generositat, cal consens i cal sobretot evitar el conflicte, per respondre a
les necessitats de tots i de totes; la política no ha de ser confrontació.
Ara més que mai, és just i necessari el consens, i que Ricard Salvat sigui reconegut a la seua ciutat és, més que mai, just i necessari.
Tortosa, Terres de l’Ebre, juliol de 2012.
dijous, 16 d’agost de 2012
Roig, just i necessari
En les darreres setmanes s'ha estat parlant del "Pont del Tren" i del seu color roig i, fins i tot, s'han fet enquestes sobre l'encert o no de pintar-lo d’aquest color.
Des del meu punt de vista, com a professional al servei de l'arquitectura, voldria dir que el nou color roig és just i encertat, ja que el color roig ha estat i és un dels colors usualment utilitzat en aquest tipus de construcció. Valguin com a exemple el viaducte de Garabit a França, d'obligada visita, obra de l'enginyer Gustave Eiffel, actualment de color roig "ponsetia" o roig "Gauguin", escollit després de l'aparició de rovell a la seva estructura, d'acord amb el color usualment utilitzat al segle XIX, el mateix que originalment va triar Gustave Eiffel per a la seva Torre Eiffel, el que també tenen actualment el Golden Gate de San Francisco, el Forth Rail Brigde a Escòcia o el polèmic Pont de la Constitució de Santiago Calatrava sobre el Gran Canal a Venècia, entre d’altres.
Per tant és just i necessari felicitar al Ministeri de Medi Ambient, a través de la Direcció General de Costes, per haver triat el color roig ja que vull pensar que aquest color ha estat especialment escollit, de la mateixa manera que el de les construccions esmentades anteriorment, perquè possiblement és el que més s'integrava amb l'entorn i perquè tenia, i té encara, una doble funció: d'una banda evitar la corrosió del ferro i, per l'altra, augmentar la visibilitat d'aquests elements en el seu emplaçament, fent-los totalment visibles per a les embarcacions que recorren els rius on hi ha aquests elements.
Però el fet d'utilitzar el color roig en aquest tipus d'infraestructures no és casual, ja que aquest és el color del mini, nom amb que es més conegut el tetròxid de plom, un element protector molt utilitzat per al recobriment d'estructures de ferro donat el seu poder anticorrosiu. El nom de mini ve del riu Miño, lloc on va ser extret per primera vegada per a la mineria. Tanmateix hi ha experts que afirmen que del mateix nom “mini” deriva la nomenclatura de les miniatures utilitzada als còdex i llibres medievals, perquè aquest color va ser un dels primers pigments artificials que es van fer servir, i un dels preferits pels il·luminadors bizantins i perses, i d'ús molt comú en la pintura i la miniatura europea.
Aquesta elecció, per tant, demostra el coneixement dels seus responsables quant a: practicitat, per tal d’evitar una possible corrosió de l'estructura metàl·lica; visibilitat, per poder identificar clarament un element que es troba dintre d'una ruta de navegació fluvial; i sentit de l'estètica, que adopta i segueix els cànons d'integració amb l'entorn dels enginyers del segle XIX, cosa força complicada i costosa avui dia.
És just i necessari recordar que aquesta acolorida elecció forma part d’un projecte de millora de la façana fluvial de Tortosa, fruit de la signatura d’un conveni dut a terme sota el mandat del govern municipal de l’alcalde Joan Sabaté, i que representava una important inversió al nostre territori del Ministeri de Medi Ambient, amb l’objectiu de millorar i ampliar les baranes i els murs de protecció, actualment en procés d’execució, i de donar continuïtat al passeig existent des del Pont del Tren fins a la C-12, habilitant aquest pont com a pas de vianants, permetent així la connexió del passeig fluvial amb la Via Verda.
Aquesta obra és la que s’està executant actualment per fases i és la que sens dubte està canviant la imatge de la ciutat gràcies a la contundència de la barana d’obra vista de color rogenc i pedra calcària, ja anomenada barana tipus Tortosa i que respon evidentment a una època determinada.
La nostra fantàstica façana fluvial sense cap dubte passa per un procés de transformació en tot el seu recorregut, des del Pont del Mil·lenari, obra de l’enginyer Fernández Ordóñez, sortint del mig del bosc de ribera, el pont del Tren, com a connexió amb la Via Verda, les baranes “Tortosa” del riu al seu pas pel mig de la ciutat traspassant el pont de l’Estat, obra d’Eduardo Torroja, i que és el primer pont d’Espanya construït amb soldadura elèctrica – qui sap si originàriament també volia ser de color roig? - fins al Parc de la Fira i el Campus universitari, per acabar endinsant-se novament al bosc de ribera, demanant d’arribar al tercer pont, la construcció del qual, malgrat la situació econòmica que patim, seria un bon impuls econòmic per iniciar una certa recuperació i desenvolupament invertint en obra pública, amb una infraestructura ja prevista a l’actual Pla d’Ordenació Urbana de la ciutat que estructura un model de ciutat oberta i moderna planificat per governs progressistes.
Darrerament estem presenciant massa vegades que tot allò que és dolent és culpa dels d’abans i que tot allò que és bo ho és només gràcies als d’ara. Tanmateix, estem sentim massa sovint tot un seguit de declaracions en les que tothom vol fer-se responsable dels èxits i encerts i assumir la seva autoria, tant pel que fa a l’obra pública com aquelles iniciatives que sorgeixen del sector privat. Per això crec que ara més que mai , és just i necessari, reconèixer els encerts als seus impulsors, siguin del color que siguin, i més quan, com és el cas del Pont del Tren, serveixen per dotar a una ciutat, Tortosa, de qualitat, excel·lència i color, Roig, ara més que mai, just i necessari.
Tortosa, febrer de 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)