El passat mes de novembre del president Salvador Illa feia balanç dels primers 100 dies de govern i situava els serveis públics com a objectiu prioritari d’aquest inici de legislatura.
En este sentit destacava importants inversions i polítiques actives en matèries com l’educació, la sanitat o la seguretat, però feia un especial incís en l’habitatge, en tant en quant, en paraules del propi Illa, és el “principal factor de desigualtat a Catalunya”.
Així el president anunciava com una de les primeres mesures de l’Executiu ampliar substancialment el parc d’habitatge públic amb 50.000 habitatges fins al 2030, així com la implementació de polítiques en col•laboració amb els ajuntaments per facilitar l’accés.
L’anunci ja ha tingut resposta positiva en tant en quant, el delegat del govern a les Terres de l’Ebre, Joan Càstor Gonell, en el balanç de 100 dies al càrrec, anunciava que fins a 26 municipis ebrencs, la meitat del territori, ja han proposat solars i edificis per fer habitatge públic i de lloguer.
La Constitució espanyola, estableix que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat”, però la bretxa entre aquest dret i la realitat és evident. Tanmateix, les Nacions Unides subratllen que l’habitatge no és només un sostre, sinó una base des de la qual les persones poden construir una vida digna.
L'accés a l'habitatge, segons el tercer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) del 2024, ha esdevingut la principal preocupació dels catalans per primera vegada des del 2007 i el dret a l’habitatge és un dret fonamental que cal defensar des de tots els àmbits, especialment des dels governs, per això les mesures correctores del dèficit d’habitatge social són clarament necessàries. Si volem que les nostres ciutats siguin més inclusives, si volem viure amb cohesió social, hem de tenir mesures que protegeixin els nostres ciutadans i els permetin viure dignament.
Arrosseguem dècades fallides de política d’habitatge des del punt de vista de garantir el dret a l’habitatge, ja que moltes de les polítiques d’habitatge que s’han han estat més d’accés al mercat de l’habitatge que no pas de desenvolupar el dret al mateix. Això lligat a l’especulació immobiliària, la regulació insuficient del preu dels lloguers i l’existència de milers de pisos buits de grans tenidors requereixen una resposta a una problemàtica que, lluny de les meres xifres, és una qüestió de justícia social i de futur.
L’anunci del Govern de la Generalitat és un gran avenç i ha d’incloure propostes tant per topar els preus de lloguer, com per fomentar la construcció d’habitatges a preus de venda regulada destinats a la creació d’habitatge públic i protegit. Però també és importantíssim fomentar la rehabilitació de l’actual parc d’habitatges el que encara és una assignatura pendent com a societat.
Els fons Next Generation han contribuït a fomentar la rehabilitació, però no resolen el problema de molts nuclis antics i històrics. Habitatge públic i protegit si, però tenint en compte que és del tot necessari aplicar mesures concretes com el desplegament de la Llei de Barris Verds anunciada pel Govern, per millorar les condicions de vida en nuclis antics i barris vulnerables i promoure la seva regeneració urbana amb criteris socials i ambientals.
La solució a la crisi habitacional no és fàcil ni ràpida, però cal abordar-la sense demora amb un gran pacte per l'habitatge que impliqui els partits polítics, el tercer sector i les promotores. El pla del nou govern català és una resposta a aquestes necessitats ja que és imprescindible recuperar el control públic sobre l’habitatge i posar els recursos necessaris per a que tothom tingui un lloc digne per viure i les Terres de l’Ebre de nou demostren estar al costat dels i les ciutadanes amb l’anunci de cedir solars i edificis per fer nou habitatge públic i treballar per garantir el dret real a l’habitatge.
