La Dona i el Socialisme

L'únic que ha de sorprendre sobre la inserció de la dona en els diferents camps de la vida social contemporània, a escala global, és el fet que no s'hagi produït abans i que, tot i així, la dona continuï relegada i discriminada, d'una manera o una altra, en massa països del món. És cert que durant les últimes dècades hem assistit a molts avanços conquerits per la lluita de les dones, en l’ordre social, laboral o professional. Però també ho és, que aquests avenços no han estat, ni de bon tros, fruit de l'atzar. Més aviat, fruit d'una llarga lluita protagonitzada per aquestes dones que l'han sabut traslladar als àmbits laboral, polític i social, i que ha comptat amb estructures avançades com el Partit Socialista, que han donat suport la seva igualtat des de fa molts anys. 

Des de temps immemorials, la societat ha viscut una versió patriarcal de les dones, arribant fins i tot a negar-los drets fonamentals o atacar-les quan han estat portadores de coneixements, com hem pogut veure al llarg de la història, amb exemples protagonitzats en tots els àmbits polítics, socials i, fins i tot, eclesiàstics. Durant anys, hi ha hagut nombrosos intents per revertir aquesta situació, començant per la Revolució Francesa i la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana de 1891. L'alemany August Bebel, un destacat propagandista, fixaria a la fi del segle XIX la consigna bàsica del feminisme socialista que, en essència, afirmava que "no hi pot haver cap alliberament de la humanitat sense la independència social i l’equiparació dels sexes". Si continuem amb aquest recorregut històric, podem veure com els fundadors del socialisme científic també van entendre que la base fonamental de l'emancipació femenina, era la seva independència econòmica enfront de l'home. No obstant això, molts socialistes homes no compartien en la pràctica el sustentat en la teoria, per aquest motiu dones com Louise Michel, Clara Zetkin i Rosa Luxemburg es va veure obligades a rebatre i a combatre les posicions masclistes dels seus camarades. 

El socialisme ja va posar, en aquell moment, al descobert les arrels del submissió de les dones en la recerca d'una igualtat que avui dia manté, apostant per una societat igualitària que permeti a les dones conrear les seves potencialitats com a membres actius i productius de la societat, i això és una cosa que el socialisme, davant de l'absència de compromís d'altres formacions polítiques, pot atribuir-se pel paper jugat al llarg dels anys. Avui dia, aquest suport es manté, ja que el Partit Socialista continua sent un partit compromès amb el canvi social que impulsa el feminisme. Per això, i amb la igualtat com a pilar, el Partit Socialista ha abanderat, al costat del moviment feminista, totes les conquestes aconseguides per les dones a Espanya, país en el qual es va reconèixer el dret al vot en la Constitució de 1931 després d'un intens debat que va comptar amb el potencial de la seva gran defensora, la política republicana Clara Campoamor, i també dels que en aquell temps, van defensar aquests drets per a les dones. Per tant, començant pel Partit Socialista, no oblidem que Clara Campoamor va tirar endavant el vot de les dones gràcies a 80 diputats socialistes, fet que posa de manifest una realitat incontestable: l'estreta relació històrica que hi ha entre el feminisme i el socialisme. Una relació que, com no pot ser d'altra manera, avui dia es manté com hem pogut veure durant els últims dies, amb declaracions de polítiques socialistes com Adriana Lastra que va afirmar que si el 8 de març cal rebentar els carrers, el 28 de abril hi haurà de rebentar les urnes. I així serà, amb el suport de les dones.